I.                  Les raons del text.

 

1.            Els cristians tenim una doble responsabilitat. Com a ciutadans i en raó de les conseqüències de la fe que professem en la vida col·lectiva. Entenem que “el compromís polític és una expressió qualificada i exigent de la tenacitat del cristià al servei dels demés” (Pau IV Octogéssima adveniens 46: AAV 63 (1971) 433-436). Entenem que en la condició humana i en les seves societats hi ha un ordre implícit emmarcat per llei natural. “Aquest ordre ha de ser gradualment descobert i desenvolupat per la humanitat. La comunitat política existeix per a obtenir un finalitat d’altra manera inabastable: el creixement més ple de cadascú de nosaltres, cridats a col·laborar estretament per assolir el bé comú” (Concili Vaticà II Gaudium et Spes 74. AAS58 (1996) 1095-1097).

 

2.            És necessari, per tant, que els cristians utilitzem davant d’unes eleccions el nostre vot amb criteri coherent amb la nostra fe i sentit de pertinença a l’Església de Jesucrist.

 

3.            Bàsicament aquest és un text concebut pels membres de l’Església Catòlica, però tal i com hem constatat en ocasions precedents, el que es planteja en el camp de la política no té diferències substancials  amb el que creuen i sostenen els nostres germans en Jesucrist d’altres esglésies.

 

4.            La nostra experiència ens indica l’elevada identitat amb altres persones amb independència de la seva concepció religiosa, especialment pel que fa a la família, als drets dels pares, al respecte a la vida, a l’exercici del dret a la llibertat religiosa i la lluita contra la pobresa i la marginació.

  

 

II.               Els fonaments de la interpretació: Doctrina i fets de vida.

 

Els fonaments del nostre judici.

1.            Els catòlics compartim una concreta, clara i raonada posició sobre un conjunt de qüestions. Aquestes no esgoten tot el temari polític perquè moltes altres s’inscriuen en el legítim pluralisme polític. Nosaltres ens limitem bàsicament a aquelles que podem compartir en raó de la nostra fe i doctrina cristiana. El Compendi de Doctrina Social de l’Església Catòlica recull amb prou detall quines són aquestes qüestions : els principis sobre el bé comú, la subsidiarietat i la solidaritat. Els valors fonamentals de la vida social: veritat, llibertat i justícia, la participació i el destí universal dels béns, configuren els principis generals que tenen la seva aplicació en l’àmbit de la família, el treball humà, la vida econòmica, la salvaguarda del medi ambient, la promoció de la pau, la comunitat internacional i la comunitat política, tots ells dirigits a promoure una civilització de l’amor.

 

2.            No es tracta ara de reiterar aquests punts, sinó simplement de recordar la importància i solidesa del raonament cristià i de cridar als laics al seu bon coneixement i aplicació. Ens limitem per tant a situar allò que Benet XVI ha definit com la línia que no es pot traspassar, els principis que no són negociables, “és a dir, que es fonamenten en exigències morals de la validesa absoluta”. El Papa assenyala concretament tres principis:

a.      Protecció de la vida en totes les seves fases, des del primer moment de la seva concepció, fins la seva mort natural.

b.      Reconeixement i promoció de l’estructura natural de la família, com la unió entre un home i una dona, basada en el matrimoni i la seva defensa davant dels intents de fer que sigui jurídicament equivalent a formes radicalment diferents d’unió, que en realitat la danyen i contribueixen a la seva desestabilització, enfosquint el seu caràcter particular i el seu paper social insubstituïble.

c.       La protecció del dret dels pares a educar als seus fills.

 

3.            Els principals fets de la vida pública que ens interpel·len directament i la seva relació amb les diferents posicions dels partits polítics són les següents:

a.      Matrimoni i família.

i.              Títol I de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Són notòries les raons de la nostra crítica al Títol I de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que és essencialment un conjunt de principis. És bàsica per tant la forma com es concretin i s’apliquin. El resultat pot ser radicalment diferent. Per tant, el futur govern tindrà en les seves mans aquesta qüestió tant transcendental.

La posició dels partits presenta diferències a considerar. Per IC és la seva bandera d’enganxament. PSC i ERC són ferms partidaris de la seva aplicació. CiU ha reiterat que no els comparteix –va votar en contra en la tramitació en el Parlament-. El PP està totalment en contra, com també de bona part de l’Estatut.

La victòria electoral dels partits del tripartit suposaria una aplicació radical del Títol I.

ii.           Família: La cultura de la confusió deliberada.

Una de les polítiques sistemàtiques del govern de la Generalitat, sobretot per mitjà del Departament de Benestar Social i Família, ha estat la de promoure la ideologia de que no hi ha un model socialment desitjable de família (matrimoni entre un home i una dona amb vocació d’estabilitat i sostenibilitat obert a la descendència i ocupat en la seva educació), sinó que tots són iguals: parelles que cohabiten (sense assolir cap compromís mutu ni amb la societat), famílies monoparentals fruit d’un matrimoni desestructurat (i causa principal de la feminització de la pobresa), unions homosexuals. Aquesta confusió a més confon deliberadament el que són ajuts socials a les situacions de necessitat amb els ajuts universals a la família amb fills en raó de la seva utilitat social, donat que són elles, les famílies amb fills les que garanteixen la continuïtat del sistema públic de pensions:

„      Cada fill que excedeix al segon aporta de més a la societat social 168.000 euros. Això és el que fa possible el sistema públic de pensions.

„      Cada criatura que neix a Espanya significa, en termes de comptabilitat generacional, un pagament vital net a la societat de 43.000 euros com a balanç al final de la seva vida. És veritat que cada fill neix amb un pa sota el braç, però per la societat sobretot. Els partits del tripartit mai han tingut en compte aquestes evidències, mantenint així la línia de discriminació de l’administració espanyola vers les famílies amb fills.

iii.         El foment de la ideologia de gènere.

Els partits del tripartit impulsen la ideologia de gènere que sosté la concepció ideològica “que el gènere és una construcció independent del sexe, un artifici lliure de lligams. Home i masculí podrien significar tant un cos femení com un de masculí; dona i femení, tant un cos masculí com un femení” (Judith Butler. “Gender Trouble: Feminism and the Subversion of Identity”). “La majoria de les característiques que configuren allò que és específicament femení i allò específicament masculí, són construccions culturals, un producte de la societat no necessàriament derivat de la naturalesa” (Inés Alberdi. “Violència: Tolerància Zero”). La perspectiva de gènere, no és una forma cortès de dir sexe o dona, sinó una ideologia brutal que s’enfronta a la família, la maternitat, la paternitat i els valors religiosos a fi de, en el seu llenguatge, “deconstruir-lo”. Per aquesta doctrina, “els homes i les dones no senten atracció per persones del sexe contrari per naturalesa, sinó més aviat per un condicionament de la societat”. “El món no està dividit en dos sexes que s’atrauen sexualment l’un a l’altre, sinó que existeixen diverses formes de sexualitat -que inclouen homosexuals, lesbianes, bisexuals, transsexuals i transvestits- com a equivalents a la heterosexualitat”.

També ha contaminat a una part del feminisme en proclamar que “La teoria feminista ja no pot permetre’s el luxe de proclamar una tolerància del ‘lesbianisme’ com a ‘estil alternatiu de vida’. S’ha endarrerit massa una crítica feminista de l’orientació heterosexual obligatòria de la dona. Una estratègia apropiada i viable del dret a l’avortament és la d’informar a tota dona que la penetració heterosexual és una violació, sigui quina sigui la seva experiència subjectiva contrària”.

La ideologia de gènere forma part dels principis de l’Estatut. Si és políticament desenvolupada a Catalunya s’imposarà fer lleis i ajuts econòmics, una concepció que liquida tota l’antropologia humana que ha construït la nostra cultura i societat.

iv.         Adopció per part de parelles de fet homosexuals.

El Parlament de Catalunya va modificar la llei sobre parelles de fet de 1987, a fi d’establir el dret d’adoptar infants a les parelles homosexuals. S’equipara així aquest vincle feble al matrimoni a tots els efectes, difuminant encara més la seva especificitat i accentua la pèrdua de sentit de la dualitat complementària pare-mare, com a millor àmbit natural i educatiu de la personalitat de l’infant.

v.            La promoció homosexual a l’escola.

Mentre que per raons ideològiques es rebutja recolzar iniciatives dirigides a l’educació integral de la sexualitat i, es limita en tot el possible la cultura cristiana a l’escola pública, la Generalitat subvenciona a grups homosexuals perquè puguin desenvolupar activitats als centres escolars, dirigides a adoctrinar als infants  en la seva ideologia de l’homosexualitat. És evident que aquesta línia també vulnera els drets dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills, d’acord amb els seus principis.

vi.         El projecte de llei de Codi de Família.

Aquest projecte de llei portat a informació pública i al qual diverses organitzacions, entre elles E-Cristians, van formular al·legacions, no va poder ser aprovat pel Parlament de Catalunya degut a la crisi del govern tripartit i a les eleccions anticipades. Però el seu caràcter de projecte acabat i formalment públic permet conèixer quins són els propòsits concrets del PSC, IC i ERC en aquest camp bàsic.

En el seu conjunt assumeix i accentua tota la legislació negativa de l’estat en relació a l’home i a la dona, el matrimoni i la família; és a dir, no aprofita les escletxes del dret civil per a introduir uns grams de sensatesa.

Però també accentua els aspectes més crítics i destructius pel matrimoni i la família:

Un punt especialment greu és la substitució de l’exigència jurídica de fidelitat entre els cònjuges per la lleialtat. Trenca, així, amb el que ha estat un dels deures típics del marit i de la muller, i que el vigent Codi de Família cita en el seu article 1 com “guardar-se fidelitat”. Aquesta modificació radical fa irrellevants el compliment o incompliment dels deures conjugals. En termes planers, la fidelitat t’impedeix que vagis amb un altre home o dona. La lleialtat únicament t’obliga a informar-lo del que has fet. La fidelitat neix de la confiança, la lleialtat de la legalitat. Trenca així amb tota la jurisprudència existent.  

vii.       La disposició transitòria quarta de la llei de Conciliació de la Vida Familiar i Professional dels funcionaris. 

Estableix que un dels dos membres d’una parella de fet, poden assolir la condició de progenitor del fill de l’altre, pel simple mecanisme de que un dels progenitors biològics ho declari això en document públic: una visita al notari confereix als funcionaris uns drets especials de paternitat a una persona que en cap cas té aquesta condició.

viii.    Els drets dels pares.

Els drets dels pares a tenir cura i guiar l’educació dels seus fills s’ha vist retallada. Assenyalem alguns aspectes concrets:

„      La píndola abortiva de l’endemà lliurada a menors sense consentiment ni tant sols informació als pares.

„      Els impediments creixents per a poder escollir escola d’acord amb el seu ideari.

„      Les limitacions i pressions a l’escola pública per evitar l’exercici del dret a rebre classe de religió.

„      En relació al futur també hi haurà diferència, sobre  l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, en funció de qui governi, perquè una gran part del temari dependrà de cada CCAA.             

ix.          La defensa de la vida.

„      L’escàndol del negoci del delicte de l’avortament, que es practica a Barcelona davant la indiferència còmplice del Departament de Sanitat.

„      La promoció de l’eutanàsia i la reproducció assistida. L’elaboració d’un projecte en aquest sentit, com a base per promoure des del Parlament de Catalunya, la seva legislació en el Congrés de Diputats, a partir del dret d’iniciativa legislativa. 

„      Barcelona s’ha convertit en un dels principals centres  de la investigació amb embrions humans.

„      La manca de subvencions a les entitats que treballen per la vida i, l’afavoriment de les que actuen per fomentar l’avortament.

x.            La llibertat de consciència i el seu exercici real.

„      La discriminació en les subvencions contra les associacions catòliques.

„      La promoció del laïcisme de l’exclusió religiosa.

„      L’espectacle escandalós ofert pel President Maragall, el Conseller en Cap i el Conseller Castells (actual número dos de la llista del PSC), amb la burla sobre la corona d’espines en el seu viatge a Israel.

„      La voluntat d’excloure tota simbologia de tradició religiosa, començant per la missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat.

„      Cal ressenyar com un fet  positiu: l’excepció de Presons del Departament de Justícia, que ha vist en el fet religiós allò que realment és: un factor d’ajuda i de servei a les persones; en aquest cas al presos. Aquesta realitat posa de relleu la contradicció del tripartit: el que és bo pels marginats, els presos, és jutjat com a negatiu per la societat.

xi.          La prioritat pels més necessitats i desvalguts.

„      Malgrat el discurs teòric de les prioritats socials, els fets assenyalen l’oblit dels pobres i marginats.

„      La lluita contra la pobresa és un fet inèdit. S’ha continuat limitant-se a una gestió de la mateixa amb recursos insuficients, especialment pel que fa a la seva creixent feminització, la situació de les vídues, l’acollida als immigrants i els serveis públics pels més necessitats: menjadors, albergs, etc., que continua depenent de l’esforç de la societat civil i especialment de l’Església i les organitzacions cristianes.

 

xii.       El problema de l’habitatge.

Sens dubte, una de les necessitats més greus i sentides, sobretot per la gent que es vol emancipar, constituir una nova família i,  amb menys ingressos. Totes les promeses contingudes en el Pacte del Tinell en aquest camp han estat escandalosament incompletes.

xiii.     La solidaritat internacional.

Ha continuat sent un element marginal de la política catalana i sovint un instrument al servei de la publicitat més que de les necessitats. Els  costos  interns no guarden relació amb l’ajut real que han rebut els beneficiaris. Massa burocràcia, masses viatges costosos, amb massa gent.

xiv.     La degradació del sistema públic de salut.

El creixement de la població generat pel gran flux immigratori ha provocat una saturació de la xarxa primària (CAP) en aquelles poblacions i comarques més receptores de nou vinguts, que han deteriorat el servei.

xv.        La prostitució i els intents per a legalitzar-la.

La prostitució és un problema molt greu a Espanya i de manera especial a Catalunya. Tota la política del PSC ha estat enfocada de la mà de la Consellera Tura a produir una legalització encoberta, la regularització. Un fet que com ha succeït als dos únics països que l’han legalitzat, Holanda i Alemanya, dóna peu a més increments inclosa la prostitució infantil. La prostitució està estretament lligada al proxenetisme i al tràfic de dones africanes, de l’Est d’Europa i llatinoamericanes. Donar facilitats a la prostitució és afavorir al proxeneta i al traficant.

 

xvi.     La memòria històrica.

S’ha convertit en un instrument dirigit a llançar els morts d’uns contra els altres, a explicar la història passada en termes sectaris, i a trencar el llarg i difícil procés de reconciliació que ha dut a terme la nostra societat, desprès d’un fet tant tràgic com va ser la Guerra Civil. El Conseller Saura, principal actor d’aquesta historia, s’ha comportat d’una manera plenament irresponsable. Votar per en Saura és votar per una absurda revenja.

 

 

 

 

III.           La posició davant les eleccions.

 

En aquesta ocasió, la conclusió és clara: El triomf dels partits que han configurats el  tripartit PSC, ERC, IC (Montilla, Carod i Saura) significa l’assentament i desenvolupament de polítiques com les que dissortadament hem experimentat.

 

IC, PSC i ERC fan bandera i ostentació d’aquesta ideologia, tant contrària a les institucions insubstituïbles socialment valuoses, al matrimoni, la maternitat i la paternitat, la religió, els drets dels pares a la lliure elecció de centre, l’oblit dels més necessitats, el dogmatisme més excloent, en el que els catòlics som ciutadans de segona, perquè se’ns demana que renunciem a les nostres conviccions per actuar a la vida pública.

 

La nostra recomanació a curt termini, la nostra recomanació de vot és clara:

1.-   En cap cas votar als partits que formaran el tripartit: PSC, ERC i IC.

2.-   Votar opcions amb possibilitats reals de treure diputats. Cal evitar que la suma d’aquests tres partits els hi atorgui la majoria absoluta i això només s’aconsegueix si CiU i PP treuen més diputats.  

 

Però en tot cas el decisiu és:

 

„      Cal anar a votar. Abstenir-se en aquest cas és afavorir la reedició del tripartit.

„      Ni un sol vot pel PSC, IC, ERC fins que no canviïn la seves polítiques.

 

A mig termini:

Demanem al PSC, ERC i IC, que modifiquin les seves polítiques en els àmbits apuntats: que no justifiquin la seva manca de voluntat política per a promoure transformacions socioeconòmiques al servei dels menys afavorits, amb les seves polítiques contra el matrimoni, la paternitat, la maternitat, els cristians i els valors religiosos.

 

Ens agradaria que en unes properes eleccions poguéssim escollir entre qualsevol dels partits, perquè tots ells són respectuosos i dialogants.